Conte: els dos germans

En Pere i en Pau eren germans. En Pere era solter i en Pau era casat i tenia cinc fills. Vivien en dues masies veïnes, però els camps de conreu eren de tots dos i tots dos els treballaven. Els camps eren molt fèrtils i tot el que recollien s'ho repartien en parts iguals.

Va arribar un moment que en Pau, el germà casat, es despertava a la nit pensant en el seu germà: «El meu germà solter s'emporta la meitat de la collita i jo l'altra meitat, però això no és just. Jo que tinc dona i fills, quan sigui vell tindré tot el que necessiti, però qui tindrà cura del meu germà quan serà vell? En Pere necessita estalviar més del que fa ara per a assegurar-se el futur, ja que la seva necessitat és més gran que la meva».

Des d'aquella nit, després de les collites, en Pau s'aixecava d'amagat a la nit i anava a vessar un sac de gra al graner del seu germà.

Però vet aquí que en Pere, el germà solter, també es despertava de nit i pensava: «El meu germà té dona i cinc fills i només es queda la meitat de la collita. Jo en canvi no tinc ningú més a alimentar. És just que en Pau, que està més necessitat que jo, rebi el mateix que jo?»

Des d'aquella nit, després de les collites, en Pere s'aixecava d'amagat de matinada i buidava un sac de gra al graner del seu germà.

Una nit va passar que tots dos es van llevar a la mateixa hora i es van trobar a mig camí cada un amb un sac de gra a l'esquena. Es van fer una forta abraçada i van donar gràcies a Déu per ser germans.

L'endemà al matí, Pau ho va explicar a la dona i aquesta als fills; temps després, els fills ho van explicar als néts i, molts anys més tard, quan els dos germans ja havien mort, un besnét va explicar-ho a un amic i aviat ho va saber tot el poble.

Els conciutadans van decidir edificar una ermita, dedicada a Sant Pere i Sant Pau, just al lloc on els dos germans s'havien trobat, perquè van pensar que era el lloc més sant del poble. Des d'aleshores, cada any s'hi celebra una gran festa de germanor.

I conte contat ja s'ha acabat.

Conte: t'he fet a tu

Una persona que passejava pel bosc va veure una guineu que havia perdut les seves potes, motiu pel qual l’home es preguntava com podria sobreviure. Aleshores va veure arribar un tigre que portava una presa a la seva boca. El tigre ja s’havia atipat i va deixar la resta de carn per a la guineu.

L’endemà, Déu va tornar a alimentar la guineu per mitjà del mateix tigre. L’home va començar a meravellar-se de la gran bondat de Déu i es va dir:

- Em quedaré també jo en un racó, confiant en el Senyor, i aquest em donarà tot el que necessito.

I així ho va fer durant molts dies. Però no succeïa res. El pobre home estava gairebé a les portes de la mort quan va escoltar una veu que li deia:

- Oh, tu que et trobes en el camí de l’error, obre els teus ulls a la veritat. Segueix l’exemple i deixa d’imitar la pobra guineu mutilada.

Després, l’home va veure una noieta espantada i tremolant de fred dins d’un vestidet lleuger i amb poques perspectives d’aconseguir un menjar decent. Es va enfadar moltíssim i li va dir a Déu:

- Per què permets aquestes coses? Per què no fas res per solucionar-ho?

Durant una estona, Déu va guardar silenci. Però aquella nit, d’imprevist, li va respondre:

- Certament, he fet alguna cosa. T’he fet a tu.

Parábolas en son de paz - Herminio Otero

Conte: semillas

Un hombre entro en un local y vio a un señor en el mostrador. Maravillado con la belleza del lugar, preguntó:

– Señor, que se vende aquí?

– Los dones de Dios. Le respondió el señor.

– Cuanto cuestan? – volvió a preguntar.

– No cuestan nada! Aquí todo es gratis!

El hombre contempló el local y vió que habían jarros de Amor, frascos de Fe, paquetes de Esperanza, cajitas de Salvación, mucha Sabiduría, fardos de Perdón, paquetes grandes de Paz y muchos otros dones.

El hombre, maravillado con todo aquello, pidió:

– Por favor, quiero el mayor jarro de Amor, todos los fardos de Perdón y un frasco grande de Fe, para mi, mis amigos y familia.

Entonces, el señor preparó todo y le entregó un pequeño paquete que cabía en la palma de su mano. Incrédulo, el hombre dijo:

– Pero, ¿como puede estar aquí todo lo que pedí?

Sonriendo, el señor le respondió:

– En el local de Dios, no vendemos frutos! Solo semillas.

¿De qué tamaño es Dios?

Un niño le pregunto a su papá: de qué tamaño es Dios?

Entonces al mirar al cielo su padre vio un avión y le preguntó: de qué tamaño ves aquel avión?

El niño le dijo, es pequeño, casi ni se alcanzar a ver.

Entonces el papá lo llevó al aeropuerto y al estar cerca de un avión le volvió a preguntar: y ahora de qué tamaño dices que es?

El niño respondió con asombró: papá es enorme!!!

El papá le dijo entonces: Dios es así, el tamaño va a depender de la distancia a la que tú estés de EL.

Cuanto más cerca estés de Dios, 

Mayor será EL en tu VIDA.

        

Conte: ponts enlloc de tanques

No fa gaire temps, dos germans que vivien en granges contigües van tenir problemes. Va ser el primer conflicte seriós que tenien en 40 anys de treballar junts, compartint maquinària i intercanviant collites i béns en forma contínua.

Aquesta llarga i beneficiosa col·laboració va acabar de sobte. Va començar amb un petit malentès i va anar creixent fins a arribar a ser una gran diferència entre ells, fins que va explotar en un intercanvi de paraules amargues seguit de setmanes de silenci.

Un matí algú va trucar a la porta d’en Lluís. En obrir la porta, va trobar un home amb eines de fuster. "Estic buscant feina per uns dies", va dir el foraster, " i potser vostè necessita algunes petites reparacions aquí a la seva granja i jo puc ajudar-lo".

"Sí", va dir el germà gran, "tinc un treball per a vostè. Miri a l’altre costat del rierol aquella granja, allà hi viu el meu veí, bé, de fet és el meu germà petit. La setmana passada hi havia un bell prat entre nosaltres i ell va prendre el seu buldòzer i va desviar el llit del rierol i el va fer passar entre les dues granges, perquè quedés clara la distància entre nosaltres.

Ell va fer això, potser per a enfurir-me, però jo n’hi vull fer una de més grossa. Veu vostè aquella pila de troncs al costat del graner? Vull que construeixi una tanca, una tanca de dos metres d’alt. No vull veure’l mai més."

El fuster li va dir: "Crec que comprenc la situació. Mostri’m on estan els claus i la pala per a fer els clots dels pals i li lliuraré un treball que el deixarà satisfet."

El germà gran va ajudar al fuster a reunir tots els materials i va deixar la granja per la resta del dia per a anar a comprar provisions al poble. El fuster va treballar de valent tot el dia mesurant, tallant, clavant.

Al capvespre, quan el granger va tornar, el fuster just havia acabat el seu treball. El granger va quedar amb els ulls completament oberts. No hi havia cap tanca de dos metres!

En el seu lloc hi havia un pont, un pont que unia les dues granges a través del rierol! - Era una fina peça d’art, fins i tot amb passamans.

En aquest moment, el veí, el seu germà petit, va venir des de la seva granja i abraçant el seu germà li va dir: "Ets un gran amic, mira que construir aquest pont preciós després de tot el que he fet i he dit!".

Estaven en plena reconciliació els dos germans, quan van veure que el fuster prenia les seves eines.

"No, espera!", li va dir el germà gran. "Queda’t uns quants dies. Tinc molts projectes per a tu".

"M’agradaria quedar-me", va dir el fuster, "però tinc molts ponts per construir".



El millor tresor: l’amistat.

Instrucciones para arreglar el mundo

Un científico, que vivía preocupado con los problemas del mundo, estaba resuelto a encontrar los medios para aminorarlos. Pasaba días en su laboratorio en busca de respuestas para sus dudas.

Cierto día, su hijo de 7 años invadió su santuario decidido a ayudarlo a trabajar. El científico, nervioso por la interrupción, le pidió al niño que fuese a jugar a otro lado. Viendo que era imposible sacarlo, el padre pensó en algo que pudiese darle con el objetivo de distraer su atención.

De repente se encontró con una revista, en donde había un mapa con el mundo, justo o que precisaba. Con unas tijeras recortó el mapa en varios pedazos y junto con un rollo de cinta se lo entregó a su hijo diciendo: "como te gustan los rompecabezas, te voy a dar el mundo todo roto para que lo repares sin ayuda de nadie".

Entonces calculó que al pequeño le llevaría 10 días componer el mapa, pero no fue así.  Pasadas algunas horas, escuchó la voz del niño que lo llamaba calmadamente.

– Papá, papá, ya hice todo, conseguí terminarlo.

Al principio el padre no creyó en el niño! Pensó que sería imposible que, a su edad hubiera conseguido recomponer un mapa que jamás había visto antes. Desconfiado, el científico levantó la vista de sus anotaciones con la certeza de que vería el trabajo digno de un niño.

Para su sorpresa, el mapa estaba completo. Todos los pedazos habían sido colocados en sus debidos lugares. ¿Cómo era posible? ¿Cómo el niño había sido capaz?

De esta manera, el padre preguntó con asombro a su hijo: 

– Hijito, tú no sabías cómo era el mundo, ¿cómo lo lograste? 

– Papá – respondió el niño –, yo no sabía como era el mundo, pero cuando sacaste el mapa de la revista para recortarlo, vi que del otro lado estaba la figura de un hombre. Así que di la vuelta a los recortes y comencé a recomponer al hombre, que sí sabía como era. Cuando conseguí arreglar al hombre, di vuelta a la hoja y vi que había arreglado al mundo.

Avui et vindrà a veure el Crist

Al meu país, perduda entre muntanyes, hi ha una vila, que no és gran ni petita. La gent va fent la seva feina de cada dia.

No fa gaire, al sabater de la vila li passà un cas ben curiós. Sabríeu dir vosaltres si fou un somni o una realitat?

Resulta que mentre pregava rebé una bona notícia de part d'un misteriós personatge:

− Joan, la teva vida és agradable a Déu. T'anuncio que avui el Senyor Jesús et visitarà.

El sabater, tot content, va començar per escombrar i endreçar la botiga, però no deixà pas de banda la feina que tenia arraconada.

Aquest dia, fins i tot, es va preparar un dinar especial; ja que per al bon sabater, era un dia de festa.

Fins i tot es va mudar amb la roba que li esqueia millor.

De cop i volta va entrar a la botiga una dona que tenia molt mala fama en el poble.

El sabater va rebre la dona i li va donar conversa, però pensava:

– Ai de mi, si ve Jesús en aquest moment i em troba amb aquesta pobra dona, no el podré rebre com cal. 

En Joan no li va donar pressa perquè se n'anés de casa seva.

Finalment va quedar altra vegada sol i seguia treballant, il·lusionat, esperant el moment desitjat.

La imaginació volava com mai dins el caparró del sabater, que no parava de preguntar-se:

– Com deu ser Jesús? Tal vegada com la imatge que presi­deix la meva pregària, o potser s'assembla a la imatge de la parròquia?

Mentre pensava en tot això, no s'adonà de l'entrada d'uns nous visitants.

− Déu te guard, Joan!

− Ai, quin ensurt! Em pensava que éreu... una altra persona. Veig que portes el teu menut. Està sec, aquest xicot. Passeu, passeu. 

− Té una poma, marrec! Et farà més profit a tu que a mi.

− Gràcies, Senyor Joan. Mare, mira, una poma!


Aquell dia, tant l'infant com la seva mare sortiren de cal sabater amb dos parells de sabates noves.

I mentre el menut i la seva mare, s'allunyaven pels carrers de la vila, el sabater restava delerós a la botiga, sempre esperant l'anunciada visita...

La visita del Crist, però, en la jornada del sabater semblava que no hi cabia, perquè altre cop la porta del carrer s'obrí amb terrabastall i aparegué un home més ple de vi que de seny:

− No tens pas un got d'aiguardent, germà? fa tants dies que només m'empasso vi, que ara tinc set d'aigua... ardent. – I esclatà a riure.

− Vine, vine. Seu. El que tinc és una gerra d'aigua fresca perquè et remullis la cara, i un dinar que ens partirem. Au, entra.

El sabater compartí el seu dinar i parlaren i rigueren una bona estona tots dos, encara que de diferent manera.

Aquell home sortí d'aquella casa amb ganes de prendre's la vida amb una mica més de coratge.

I anaren passant les hores, arribà la posta del sol, i en Joan no tingué més visites aquell dia, i també en el seu cor s'anava fent la fosca.

I arribà l'hora de la seva pregària del vespre. Havia de tancar la botiga i el Crist encara no s'havia presentat. Començà la pregària i el sabater es queixava, tot trist:

− Senyor, com és que no has vingut? Jo t'esperava...

Quin goig quan el sabater va sentir una veu que li deia:

"Joan, t’he vingut a veure cada cop que algú ha trucat a la teva porta."

"Si acolliu a un qualsevol 

per petit que sigui, 

m'acolliu a mi."

Conte: el captaire més pobre

En temps de Nadal un multimillonari va voler fer una bona obra i va pensar en regalar al captaire més pobre de la seva ciutat un viatge a l'indret del món que ell escollís, amb totes les despeses pagades.

Després que els seus encarregats li fessin la recerca i la selecció, li presentaren el captaire més pobre de la ciutat. Era un ancià d'aspecte afable, amb el cabell platejat i la mirada desvetllada i penetrant. La seva única pertinença a la vida era el que cabia en una petita bossa de mà.

Llavors, el multimillonari, amb cara solemne i veu paternal, li va dir que escollís l'indret del món on sempre li hauria agradat de ser, perquè aquest era el regal de Nadal que es proposava donar-li.

El captaire, pensarós, abaixà la mirada cap al terra i, després d'uns instants, amb molt de respecte li va dir:

– Li agraeixo el seu gest, peró no té prous diners per a poder portar-me a l'indret d'aquest món on he desitjat poder ser des de que tinc ús de raó.

El multimillonari, sorprés, deixa anar una petita rialla bo i dient:

– Pels diners no cal que et preocupis. En tinc tants que podries estar tota la vida donant voltes al món sense parar.

Peró el captaire insistí en que no tenia prous diners per a portar fins al lloc del món on desitjaria ser. El multimillonari, una mica irritat i molt intrigat, li preguntà quin era aquest lloc.

I el captaire li respongué:

– L'indret d'aquest món on m'agradaria ser és dins el cor d'algú que m'estimes.

Conte d'un deixeble de Jesús

Un dia estava un deixeble de Jesús envoltat de nens que li demanaven que els hi expliqués un conte. L’home els va dir que s’asseguessin al seu voltant i els hi va dir:
-Està bé, us explicaré un conte que té una endevinalla final a veure qui la sap.
I tot seguit, mentre els nens escoltaven en silenci va començar el conte:


“Hi havia una vegada, en un poble molt petit a prop de Jerusalem, un camperol pobre que no tenia res per menjar perquè la sequera havia destruït les seves collites. Mort de gana va decidir anar al poble del costat a veure si algú li donava de menjar.
Va travessar aquelles terres seques i caloroses mort de set i de gana, però a la fi va arribar al poble. Aleshores només va veure dues cases, una molt gran i rica i una altra molt petita i pobre.
“Aniré a la gran, de segur que tindran prou menjar per donar-me’n” va pensar i va trucar a la porta de la casa gran. El va obrir un criat, molt ben vestit i li digué:
-Què vols?
-Sóc pobre i tinc molta gana, només vull quelcom per menjar- va dir
-Esperat, he de parlar amb l’amo- va contestar el criat i tancà la porta. El criat anà a trobar l’amo que en aquell moment estava menjant. L’amo estava assegut a taula, rodejat per deus safates plenes a vesar de menjar. Entrà el criat i li digué:
-Senyor, un pobre demana quelcom per menjar
L’amo digué:
-Ves a trobar-lo i digues-li que s’esperi. Que estic menjant i que quan acabi li donarem les sobres.
Així ho va fer el criat i el pobre es va asseure a fora la casa esperant el menjar. Però com que tenia tanta gana va a anar a trucar a la porta de la casa pobra. Va obrir un home d’aspecte tan pobre com ell i li digué:
-Què vols?
- Sóc pobre i tinc molta gana, només vull quelcom per menjar- va dir el camperol
-Passa i seu a taula. Anava a menjar ara. Només tinc un plat de sopa i un tros de pa, però farem dues meitats i menjarem plegats.»

 Aleshores el deixeble de Jesús es va aixecar i va preguntar als nens:
-Nens, digueu-me quin d’aquests dos homes, el ric o el pobre ha satisfet més a nostre Senyor Jesucrist.
-El pobre!!- van cridar tots alhora.
-Certament- va dir el deixeble- perquè aquest pobre s’ha compadit del seu germà camperol i ha compartit el poc que tenia amb ell sense esperar a saciar-se primer. I això es el que ensenya nostre Senyor: “estima al proïsme com a tu mateix”.


Esperem que aquest conte us hagi agradat i que us faci pensar. Fins la propera!

Una tassa de brou

Una senyora entra en un restaurant agafa una tassa i li demana al cambrer que li ompli de brou. Després s’asseu en una de les taules del local, s’adona que s’ha descuidat la cullera. S’aixeca i va a buscar-la al mostrador.

Però tot just, es dirigeix al seu lloc, quina va ser la seva sorpresa, davant de la seva tassa de brou es troba assegut un noi que se la està menjant sense immutar-se.

– Això és massa! – pensa la dona –. Però no em deixaré prendre el brou!

I dit i fet, parteix el pa a bocins i els tira dins de la tassa de brou, hi posa també la seva cullera.  El noi, complagut, somriu. Prenen una cullerada cadascú fins acabar-se el brou. Mengen tots dos del mateix plat, en silenci, quant se han acabat la tassa de brou, el noi s’aixeca.

– Fins aviat! - li diu la dona -.
– Adéu! – li respon el noi, amb un somriure als llavis.

Ella sembla satisfeta d’haver fet una bona acció, al compartit aquella tassa de brou amb aquell noi que s’ havia assegut a la seva taula. La dona el segueix amb la mirada. S’aixeca i busca la bossa que havia deixat penjada a l’espatllera de la cadira. La bossa ha desaparegut! Així doncs, aquest noi... 

Quan ja anava a cridar, lladre. Mira al seu voltant i veu la seva bossa penjada en una cadira, dues taules més enrere d’on estava asseguda, i al damunt de la taula, el pa, i un plat amb una tassa de brou, que ja estava freda.

Immediatament s’adona del que ha passat: no ha estat el noi el qui ha menjat de la seva sopa, era ella qui se havia equivocat de taula, per tant era el noi que havia compartit amb ella la seva tassa de brou sense dir-li res i amb un somriure als llavis. 

El saber compartir és el que JESÚS ens va ensenyar. 

Donar gràcies a DÉU PARE de poder fer les bones accions,
ELL ens acompanya.

Conte: el petit avet

Hi havia una vegada un avet petitó, enmig d'un bosc, que estava molt i molt trist. I plorava. Sabeu per què? Perquè no li agradaven les seves fulles.

- Snif, snif - plorava - no m'agraden aquestes fulles tant punxegudes. Tots els àrbres tenen les fulles més boniques que les meves. I va estar plorant tot el dia. Fins que es va fer de nit. I abans d'adormir-se, desitjava: - M'agradaria, m'agradaria tenir les fulles d'or! L'endemà al matí es va despertar el petit avet i les seves fulles eren grans fulles d'or. - Oh! Què content que estic! Quines fulles més boniques! I són totes d'or! Però tant boniques eren que va passar per allà un lladre i se les va endur totes. I el petit avet va tornar a plorar:

- Snif, snif - plorava - Ja no vull fulles d'or, que se les enduen totes! Vull fulles de vidre, que són potser encara més boniques! Aquella nit es va tornar a dormir desitjant tenir les fulles de vidre. I l'endemà, al despertar-se: - Oh! Què content que estic! Quines fulles més boniques de vidre! Però aquell dia va bufar un vent molt fort, que va tirar totes les fulles de vidre a terra, trencant-les amb un gran terrabastall.

- Snif, snif - plorava de nou el petit avet - Ja no vull fulles de vidres, que es trenquen totes! Vull fulles ben verdes. I aquella nit es va tornar a dormir desitjant tenir les fulles ben verdes. I l'endemà, al despertar-se: - Oh! Què content que estic! Quines fulles verdes més boniques! Però per davant va passar un ramat d'ovelles. - Mireu, mireu quin arbre més baixet i quantes fulles que té. I les ovelles van començar a menjar-se les fulles del petit avet. I no en van deixar ni una.

- Snif, snif - tornava a plorar el petit avet - no vull ni fulles d'or, ni de vidre, ni verdes! Jo el que realment vull són les meves agulles. I aquella nit es va adormir desitjant més que mai tornar a tenir les seves fulles d'agulla. I així fou quan, l'endemà de bon matí es despertà i tenia una altra vegada les seves fulles fortes i punxegudes.

I sense ningú que li robés les fulles, ni les trenqués, ni se les mengés, es va fer un arbre alt i gros i servia d'aixopluc a tots els animalets del bosc.

Jesús ens estima tal com som

El granet de sorra

El passat dimecres 10 d'abril vam tenir la última reunió de pares d'aquest curs. Vam intentar que fos una trobada propera, però ràpida, ja sabem la importància que té el Barça per molta gent... Per això ens vam saltar una de les coses que fem habitualment, la lectura d'un text que sempre triem per la ocasió i que ens serveix d'inici per començar a parlar. I hem pensat que és bona idea penjar-lo aquí, perquè així el podreu disfrutar sense presses, compartir-lo amb els vostres fills, parella, i fins i tot fer-lo córrer, perquè és molt bonic i se'n pot treure molt suc :) Es diu "el granet de sorra".

Tenim una missió a fer, encara que ens sembli insignificant, com un granet de sorra.

No es pot ser una pedra angular si un no se sap granet de sorra.

Solament es pot mirar la immensitat del mar, quan un és, a la platja, granet de sorra.

De vegades ens toca de fer proeses, però la meravella és el granet de sorra de cada dia.

De vegades estem tan cansats que solament podem posar el granet de sorra.

El granet de sorra és anònim, i suporten el pes del sofriment les persones anònimes.

El granet de sorra és ordinari, i l'amor el fa extraordinari.

No serà canonitzat com a sant, massa humà el granet de sorra.

No s'escriurà res sobre ell, tan petit és el granet de sorra.

Però el Pare d'ells es complau en ell, el senzill de cor, el granet de sorra.

Granet de sorra va semblar el sí de Maria, i a Natzaret va canviar el destí del món.

Granet de sorra, i menys que granet de sorra, va semblar la mort de Jesús.

I, què és la força de l'Esperit, als ulls del món, sinó un granet de sorra, pols que captiva el vent?

Nosaltres posem el granet de sorra; Déu s'encarrega de construir la ciutat eterna de pedres precioses.

Desitjo que tots siguem granets de sorra, que tots posem el nostre granet de sorra per donar un cop de mà al que tenim a costat i ho necessita, perquè fins i tot els més grans deserts i les platges més boniques estan fets de petits granets de sorra, i cadascun d'ells és important :)