Al meu país, perduda entre muntanyes, hi ha una vila, que no és gran ni petita. La gent va fent la seva feina de cada dia.
No fa gaire, al sabater de la vila li passà un cas ben curiós. Sabríeu dir vosaltres si fou un somni o una realitat?
Resulta que mentre pregava rebé una bona notícia de part d'un misteriós personatge:
− Joan, la teva vida és agradable a Déu. T'anuncio que avui el Senyor Jesús et visitarà.
El sabater, tot content, va començar per escombrar i endreçar la botiga, però no deixà pas de banda la feina que tenia arraconada.
Aquest dia, fins i tot, es va preparar un dinar especial; ja que per al bon sabater, era un dia de festa.
Fins i tot es va mudar amb la roba que li esqueia millor.
De cop i volta va entrar a la botiga una dona que tenia molt mala fama en el poble.
El sabater va rebre la dona i li va donar conversa, però pensava:
– Ai de mi, si ve Jesús en aquest moment i em troba amb aquesta pobra dona, no el podré rebre com cal.
En Joan no li va donar pressa perquè se n'anés de casa seva.
Finalment va quedar altra vegada sol i seguia treballant, il·lusionat, esperant el moment desitjat.
La imaginació volava com mai dins el caparró del sabater, que no parava de preguntar-se:
– Com deu ser Jesús? Tal vegada com la imatge que presideix la meva pregària, o potser s'assembla a la imatge de la parròquia?
Mentre pensava en tot això, no s'adonà de l'entrada d'uns nous visitants.
− Déu te guard, Joan!
− Ai, quin ensurt! Em pensava que éreu... una altra persona. Veig que portes el teu menut. Està sec, aquest xicot. Passeu, passeu.
− Té una poma, marrec! Et farà més profit a tu que a mi.
− Gràcies, Senyor Joan. Mare, mira, una poma!
Aquell dia, tant l'infant com la seva mare sortiren de cal sabater amb dos parells de sabates noves.
I mentre el menut i la seva mare, s'allunyaven pels carrers de la vila, el sabater restava delerós a la botiga, sempre esperant l'anunciada visita...
La visita del Crist, però, en la jornada del sabater semblava que no hi cabia, perquè altre cop la porta del carrer s'obrí amb terrabastall i aparegué un home més ple de vi que de seny:
− No tens pas un got d'aiguardent, germà? fa tants dies que només m'empasso vi, que ara tinc set d'aigua... ardent. – I esclatà a riure.
− Vine, vine. Seu. El que tinc és una gerra d'aigua fresca perquè et remullis la cara, i un dinar que ens partirem. Au, entra.
El sabater compartí el seu dinar i parlaren i rigueren una bona estona tots dos, encara que de diferent manera.
Aquell home sortí d'aquella casa amb ganes de prendre's la vida amb una mica més de coratge.
I anaren passant les hores, arribà la posta del sol, i en Joan no tingué més visites aquell dia, i també en el seu cor s'anava fent la fosca.
I arribà l'hora de la seva pregària del vespre. Havia de tancar la botiga i el Crist encara no s'havia presentat. Començà la pregària i el sabater es queixava, tot trist:
− Senyor, com és que no has vingut? Jo t'esperava...
Quin goig quan el sabater va sentir una veu que li deia:
"Joan, t’he vingut a veure cada cop que algú ha trucat a la teva porta."
"Si acolliu a un qualsevol
per petit que sigui,
m'acolliu a mi."