En temps de Nadal un multimillonari va voler fer una bona obra i va pensar en regalar al captaire més pobre de la seva ciutat un viatge a l'indret del món que ell escollís, amb totes les despeses pagades.
Després que els seus encarregats li fessin la recerca i la selecció, li presentaren el captaire més pobre de la ciutat. Era un ancià d'aspecte afable, amb el cabell platejat i la mirada desvetllada i penetrant. La seva única pertinença a la vida era el que cabia en una petita bossa de mà.
Llavors, el multimillonari, amb cara solemne i veu paternal, li va dir que escollís l'indret del món on sempre li hauria agradat de ser, perquè aquest era el regal de Nadal que es proposava donar-li.
El captaire, pensarós, abaixà la mirada cap al terra i, després d'uns instants, amb molt de respecte li va dir:
– Li agraeixo el seu gest, peró no té prous diners per a poder portar-me a l'indret d'aquest món on he desitjat poder ser des de que tinc ús de raó.
El multimillonari, sorprés, deixa anar una petita rialla bo i dient:
– Pels diners no cal que et preocupis. En tinc tants que podries estar tota la vida donant voltes al món sense parar.
Peró el captaire insistí en que no tenia prous diners per a portar fins al lloc del món on desitjaria ser. El multimillonari, una mica irritat i molt intrigat, li preguntà quin era aquest lloc.
I el captaire li respongué:
– L'indret d'aquest món on m'agradaria ser és dins el cor d'algú que m'estimes.